Visc en una cruïlla cèntrica de Girona. Fa uns minuts, la selecció espanyola de futbol ha guanyat la russa i, per tant, jugarà la final contra els futbolistes alemanys. Per això, per davant de casa està passant un seguit de cotxes amb banderes espanyoles i cridant allò de “Esss-paaa-ñaaa”. De música de fons, petards i cohets.

< ?xml:namespace prefix = o />

Molta gent ha manifestat la seva sorpresa davant tanta espanyolitat desfermada socialment a Catalunya i potenciada pels grans mitjans de comunicació: feia anys i panys que les banderes espanyoles i els ciutadans espanyols no es mostraven obertament orgullosos de si mateixos, rabiosament descarats respecte els seus conciutadans.

Primera argumentació. Una ànima espanyola és ben present a Catalunya, escampada i treballada pels mitjans de comunicació que els ofereixen únicament un univers social i comunicatiu que és espanyol.

Segona argumentació. Catalunya no és un Estat independent. Per tant no disposa dels recursos que generen l’assimilació nacional de tots els nascuts de família estrangera. Més enllà. Catalunya ha de lluitar per no ser assimilada, definitivament, per Espanya.

Tercera argumentació: I què?, què ens ha d’espantar aquesta mostra d’espanyolitat sorollosa i fins a cert punt insolent? Que uns espanyols surtin amb les seves banderes cridin el nom de la seva pàtria ens ha de fer tremolar les cames?

Jo dic no. No ens ha de fer tremolar. Hem de començar a dir prou a la colonització mental que ens fa porucs i ens fa tremolar a la primera demostració d’espanyolisme. Hem de començar a establir noves pautes mentals i això passa per dir el nom real de les coses. I la veritat és que hi ha uns ciutadans catalans que només volen ser espanyols. I no passa res per acceptar-ho i assumir-ho. Ells no volen ser catalans. I què?

Imagineu-vos que Catalunya hagués esdevingut una República Independent l’any 1975, després de la mort del general Franco. Imagineu-vos una República de Catalunya amb gairebé el 40% de població espanyola, gairebé tota ella de primera generació, és a dir, nascuda fora del territori català, i per tant, amb un univers cultural i social exclusivament espanyol.

Ara us demano un darrer esforç d’imaginació: sabeu què pensaríem els catalans avui dia? El mateix que pensen els alemanys quan els turcs que viuen a Alemanya celebren les victòries de Turquia i el mateix que pensen els lituans i els letonis quan els conciutadans russos celebren les victòries de Rússia.

Tornem a la realitat. Si volem canviar-la i volem fer de Catalunya una nació lliure, hem de començar a modificar les pautes mentals. I una d’elles és la de perdre la por i la sorpresa davant l’espanyolitat visceral que s’ha desfermat en l’Eurocopa 2008.

Ells, els nostres conciutadans, que avui toquen botzines i treuen la bandera, volen ser espanyols. I què?, nosaltres volem que cada vegada hi hagi més catalans que tinguin Catalunya com l’univers de referència.

Els espanyols d’aquesta nit són igual que els turcs d’Alemanya i els russos a Letònia i Lituània.

Us atreviu a modificar les pautes mentals?