Avui és 14 de juliol. Festa Nacional de França i del seu estat, la V República. El 14 de juliol del 1978 va començar la Revolució Francesa i amb ella el sorgiment dels Estats contemporanis. I d’ells, l’Estat-nació per excel·lència ha estat el francès.

Ara bé, avui dia, França és en crisi. Una crisi dura i larvada que s’ha escampat per totes les capes socials franceses. De manera molt esquemàtica, França pateix una greu crisi d’autoconfiança originada per:

1. Situació al Món: Sí, França és una potència nuclear. Sí, França ocupa una de les cinc cadires permanents del govern a l’ONU. Sí, França copilota la UE al cantó d’Alemanya. Sí, França disposa de territoris fora d’Europa… però, on és l’antic orgull i l’antic encant… on és la grandeur de la France? En definitiva, clamen els francesos, per què el món funciona sense consultar-nos les coses abans?
2. Situació Social: Avui dia a França, milions d’immigrants d’altres races i d’altres religions han posat en dubte el sistema francès pel qual la teva nacionalitat prèvia no era gens important. L’única cosa correcte, moralment i socialment, és que esdevinguessis francès el més aviat possible. Un francès no de soca-rel, evidentment, però un citoyen française comme il faut… Això va funcionar amb els exiliats i immigrants d’arreu d’Europa. Tots ells van abandonar les antigues nacionalitats i els seus descendents són, plenament, francesos. Això ho he vist en la pròpia família, en els exiliats republicans, i en els immigrants econòmics dels 50 i dels 60. Però què ha passat amb els immigrants d’altres parts del món? Que el sistema d’absorció francesa no ha funcionat. Ni els autòctons els consideren francesos ni ells es veuen com a francesos. Si et dius Mohamed, tot i haver nascut a França, ho tens ben fotut…
3. Situació de la Llengua: La llengua francesa pateix. Sí, és paradoxal pels catalanoparlants, però els habitants de França tenen la consciència que la seva llengua retrocedeix i va perdent terreny en tots els àmbits. Sabeu que gairebé tothom diu “week-end” per referir-se al cap de setmana? Sabeu que ara fa un segle el francès era la llengua internacional en la diplomàcia internacional. Vaja, que la I Guerra Mundial va ser iniciada en la llengua francesa que els Governs s’enviaven els uns als altres abans d’esclatar el conflicte bèl·lic el dia 1 d’agost del 1914…. però avui dia?, la societat francesa veu amb horror que el francès ja no és la lingua franca. Tothom, fora d’ells, ha optat per l’anglès, tot i que el francès és la segona llengua oficial de l’ONU. Però res més. Els xinesos parlen en anglès com a llengua franca. Els francesos veuen que els europeus hem apostat per la llengua anglosaxona… ja ho he dit, es paradoxal aquesta situació com a catalanoparlant…
4. Situació de l’Estat: Si hi ha una cosa que els francesos han estat ben orgullosos és de l’Estat. De l’administració jacobinista i centralista impulsada pels Borbons, magnificada per Napoleó, i finalment, adoptada com a eix referencial dels Estats-nació nascuts en el segle XIX, i dels quals l’Estat espanyol ha estat un mal alumne -sortosament pels catalans!!-. Però l’Estat francès ha estat una obra immensa. Protector en excès pel punt de vista català, però plenament responsable de la igualtat republicana, l’Estat francès del Benestar es troba en crisi econòmica. I això l’impideix complir amb les seves obligacions vers els administrats. I, per primera vegada a la Història, els ciutadans francesos han començat a desconfiar del seu Estat. I això encara els provoca més estupor i més desconcert perquè és inèdit que l’Estat francès no tingui les solucions necessàries.

Des del 1789, França ha estat una de les grans potències mundials. Avui dia, però, viu una decadència que els provoca dolor i desconcert. Avui, tanmateix, han tornat a sortir a cantar La Marsellaise: Allons enfants de la Patrie, Le jour de gloire est arrivé!…