Al llarg d’una dècada l’Estat espanyol ha assimilat milions de persones arribades d’altres punts del món. Una dècada on la construcció va embogir assolint xifres de construcció que superaven les d’economies molt més consolidades com les de França, Alemanya i Gran Bretanya. Una dècada en la qual s’ha viscut per damunt de totes les possibilitats i que ara s’acaba, esclantant i cremant-se com una gran nit de falles a València.

I mentre tot el ninot econòmic es crema, els primers grans afectats seran la població immigrant. Un director d’una oficina bancària m’ha reconegut, ara fa uns dies, que ja té els primers casos de famílies immigrants a les quals se’ls va convèncer que compressin un habitatge i que ara han deixat les claus de la casa a l’oficina bancària. No tenen feina o han perdut una de les dues feines. No poden mantenir les despeses hipotecàries.

Que ningú no s’enganyi: els Estats Units van crear les hipoteques d’alt risc anomenades subprimes. Però a l’Estat, bancs i caixes han jugat amb el mateix foc amb els immigrants, animant-los a comprar-ne habitatges. Potser calia? No hagués estat millor potenciar el mercat de lloguer? El resultat és que determinades caixes i determinats bancs troben massa clients potencialment morosos i sense cap possibilitat de liquidesa. Però a l’Estat no existeix de cap manera les hipoteques subprime… déu n’hi do!

Des de Càritas s’ha informat també que s’han detectat les primeres reenviaments familiars. És a dir, immigrants que han perdut la feina i que no poden mantenir la família, la qual havien traslladat gràcies al reagrupament. Però ara, sense feina segura, és millor retornar-les als països d’origen. Això comença a passar entre els magribins especialment.

Però el més greu serà quan els immigrants entrin en conflicte amb els autòctons, molts d’ells espanyolistes rabiosos, que els veuran com a un rival directe pels llocs de feina. Perquè, siguem sincers, quan hi ha molta feina, tothom té treball i tothom va content. Però, ai!, quan arriba l’atur i la crisi i els empresaris rebenten preus i els immigrants s’adapten i accepten sous baixos i els autòctons no volen acceptar els sous i les condicions… és llavors quan la bèstia del racisme sorgeix i es desenvolupa.

Els immigrants són la faula més feble d’aquesta gran falla que és l’economia de l’Estat i que ara ha esclatat i que comença a cremar per sota, per la part més feble. La resta comencem a flairar el fum i la psicosi comença a escampar per tot arreu…