No ho entenc. O potser, per contra, ho entenc massa bé. En temps de crisi econòmica, les administracions públiques retallen per tot arreu. Fins aquí, lògica de crisi. Ara bé, la voluntat del Govern Central de gestionar els impostos cedits de l’IRPF via el 0,7% per a fins solidaris i cedir-los únicament a les ONG que treballin a nivell estatal, ho consideri un atac frontal cap a l’autonomia administrativa de Catalunya.

Per sort, la Generalitat ha reaccionat bé, o en tot cas, ha reaccionat tal com ho fa qualsevol administració pública que considera en perill els seus drets. Però res més enllà: President Montilla, ni tan sols una reunió urgent amb representants de les ONG de Catalunya? Ni tan sols això sabem comunicar, President? Ni tan sol sabem fer això bé?

Per què ho considero un atac frontal? Perquè la intenció política és la de centralitzar la feina de les ONG. Això és, considerar únicament dignes de rebre subvencions estatals – és a dir, diners de tothom, fins i tot dels catalans- i això té un efecte molt perillós, d’aprovar-se: si no ets estatals, no ets res.

El que m’indigna no és el fet en si mateix: la subordinació de Catalunya a l’Estat és massa evident. El que és pitjor és la voluntat inequívoca de l’Executiu de Rodríguez Zapatero de recentralitzar l’Estat: si no ets estatal, no ets res. En definitiva, si no ets espanyol, no ets res.

El centralisme retorna. No ens enganyem pas. Ara, però, l’única sort que tenim és que sabem que Espanya mai no canviarà. La nostra independència és l’única solució possible.