Crítica emesa al programa de televisió +FANZIVID:

El terror clàssic el situem entre el 1930 i el 1945. Just el 1943 s’estrenava “El Fantasma de l’Òpera”, la darrera gran pel·lícula del gènere del terror. i en la qual, l’òpera té un paper fonamental.  Amb aquest film, els historiadors donen per tancat l’època daurada del terror clàssic, el qual esdevindria totalment nou amb les històries dels anys 50.

La història és una adaptació de l’obra de l’escriptor Gaston Leroux. Un compositor embogeix pel menyspreu que pateix i esdevindrà un àngel exterminador. Llavors, buscarà venjança. Per cert, cal dir-vos que l’actor que fa de fantasma és Claude Rains… sí, el mateix que va fer de policia francès en el mític final de “Casablanca”.

El film barreja l’òpera, tant com a música com a gran escenari. El terror gòtic el porta la figura del fantasma. Tot plegat, impregnat amb aquella ànima de la por clàssica, quan era més important insinuar que no pas impactar; provocar més que no pas mostrar….

Arthur Lubin va dirigir-la amb un total sentit clàssic: inici-nus-conclusió. Cap fotograma n’està de més, i l’ambientació era plena de detalls per recrear el món de l’òpera i del Paris bohemi. El director era considerat un bon artesà, tot i que mancat de la genialitat d’altres de la seva generació com els grans John Ford o John Houston.

“El Fantasma de l’Òpera”, ja ho hem dit, és la darrera gran obra del terror clàssic. Amb ella es tancava el cicle daurat del gènere. Quan una dècada més tard el terror retornava a la gran pantalla ja no tenia res de clàssic: monstres atòmics i extraterrestres encapçalaven una renovació total. Nosaltres, però, hem retornat a l’Òpera per recuperar la por gòtica de tota la vida…