A mesura que passa l’any vaig controlant les botigues tancades pels carrers de l’Eixample, que és el barri per on més passejo. Per això sé i repasso els locals tancats des de fa mesos. És un termòmetre no-científic que em permet regular com va la crisi, que és també letal en el sector dels serveis. La crisi és a peu de carrer i ara detallo alguns tipus de botigues que remarquen la crisi. Són uns estàndars inventats però serveixen per resumir allò que veig en les passejades diàries:

1. Històriques que acaben: entre Jaume I i Joan Maragall és a punt de tancar un comerç històric de teixits. Sense hereus, els locals ja fa mesos que es traspassen.
2. Ambició especulativa: una papereria a la plaça Salvador Espriu, davant del Mercat Municipal. Els propietaris van augmentar escandalosament el lloguer i els botiguers van tancar el negoci. Avui dia, fa més d’un any que el local és tancat i barrat.
3. Franquícies perdudes: fa un any i mig que una botiga davant la seu central de Caixa de Girona no obre portes. També el local de la Chicco, davant del Mercat Municipal, és un altre fantasma d’una franquícia fracassada…
4. Decadència d’un carrer: El petit carrer Cardenal Margarit, entre Maluquer Salvador i la Creu, viu un procés de degradació: les reixes tancades igualen les botigues que obren cada dia. Però, a mesura que passa el temps, els locals tancats marquen un camí decadent de molt difícil recuperació.
5. Antigues oficines bancàries: Cada cop veig més locals tancats i barrats que havien estat antigues oficines bancàries. També acomiaden gent, els bancs i les caixes?
6. Llocs maleïts: Hi ha un local a la Travessera de la Creu que ha passat per quatre mans, sempre del sector de la restauració, i que fins avui dia ha estat un fracàs pels respectius promotors. La pregunta és saber si la maledicció devorarà els nous aventurers que anuncien una nova obertura al mateix local…
7. Immobiliàries fantasmals: Moltes oficines obertes mentre la mina d’or immobiliària rajava cada dia més són, avui dia, ruïnes abandonades. Una d’elles, a Emili Grahit, encara té l’obscè cartell que anuncia: “som de reformes. Obrirem l’abril del 2008″.