Acabo de llegir  “El Pont sobre el Drina” d’Ivo Andric, Premi Nobel de Literatura. Una viatge excepcional a través del temps, de les històries de les nacions i de les religions que han conviscut – pacíficament o violentament- a la zona dels Balcans.

“El Pont sobre el Drina” -col·lecció butxaca 62, 1999- és una viatge excepcional des del segle XVI fins el 1914 a través del pont sobre el riu Drina que existeix a la realitat. Un pont que n’és la clau de volta d’un exercici literari fantàstic en el qual Ivo Andric combina la microhistòria d’uns personatges escollits enclavats en la macrohistòria: la pèrdua d’Hungria pels turcs, les rebel·lions dels serbis, l’arribada de l’Imperi d’Aústria-Hungria… per tant, també és bo per a tots aquells que s’apropin a la densa i bèl·lica història dels Balcans.

Al mateix temps que viatges a la Història, Ivo Andric és l’hereu d’una manera de relatar que, personalment, vaig tenir la sort de conèixer a Bòsnia: els narradors d’abans, prodigis de memòria i amb una increïble atenció als detalls fonamentals que entrelliguen les històries i, alhora, mantenen l’atenció de l’audiència. “El Pont sobre el Drina” és un llibre més oral que imprès, més per ser relatat i més per ser escoltat amb fascinació que no pas per ser llegit.

I mentre el llegia, vaig tenir la sort d’assistir a la Jornada sobre Política 2.0 que els de STIC.CAT vam organitzar a la Universitat Pompeu Fabra. I al passadis d’accés vaig trobar-me amb una exposició sobre Ivo Andric. D’aquells panells informatius vaig agafar la foto que il·lustra aquest post: a l’esquerra, el propi Ivo Andric; a la dreta, el pont sobre el Drina, l’autèntica clau de volta d’aquest magnífic llibre.