Dia 1: Trobo un bon amic. Més malalt i més esgotat. Però vital i amb l’objectiu de morir amb les botes posades. Evidentment no es vol tractar més enllà del necessari; crec – i és una sospita intuïtiva pròpia- que busca una mena de suicidi no formal, una mena de matar-se tot fent allò que, progressivament, li van prohibint. Però qui sóc jo per jutjar-lo? En definitiva, ell ha apostat per viure amb passió i per cremar etapes ràpidament abans que la malaltia guanyi. Perdut per perdut, millor guanyar la mà a la malaltia, oi?

Dia 3: L’Ajuntament de Girona ha convocat plaça temporal per un comunicador. La feina és ben pagada i s’acaba el 2011, és a dir, amb les properes eleccions municipals. Ens hem presentat 40 persones. Em pregunto si ja estan atorgades, després de fracassar els oferiments privats dels quals molts de nosaltres en tenim detalls i fins i tot noms. Diríem que això és l’avantatge d’haver format part del periodisme gironí durant 20 anys. Que moltes coses es filtren amb la naturalitat que el cafè es filtra a la cafetera…

Dia 4: Arriba per sorpresa una cosina francesa. Recuperada després d’una traumàtica separació. És bonic comprovar-ho mentre miro l’actual company sentimental, un amant que no sap que té una única funció: ajudar la cosina a oblidar el desastre matrimonial i ajudar-la, en segon lloc, a remuntar. Després, ella l’abandonarà, però el nou amant no ho sap, això, encara…

Dia 6: Nova setmana, i continuo bloquejat pel que fa a la meva nova novel·la. El bloqueig em força a mirar el calendari: el mes vinent sabré si he guanyat, o no, el premi literari al qual m’he presentat amb la novel·la escrita ara fa un any.

Dia 7: Acomiado el meu germà, que retorna a Londres ple de projectes. Acomiado l’Isaac i la Mireia que marxen cinc setmanes a l’Índia.