Sóc una persona perplexa i dubitativa davant la notícia: el president dels Estats Units d’Amèrica, Barack Hussein Obama, ha estat guardonat amb el Premi Nobel de la Pau.

No sé quina postura cal prendre. Me n’alegro?, m’hi sumo a l’obamania? Ho considero una decisió política per ajudar a l’actual líder més poderós que encapçala la, encara, superpotència mundial? És tot fantàstic i l’Obama revolucionarà el món?

O no, i per contra, m’haig d’enfadar davant tanta obamania i tanta collonada, que diria Josep Pla. Els de la Fundació Nobel no tenien ganes de treballat enguany i han optat per la via fàcil del primer president negre dels Estats Units d’Amèrica?

O  haig de declarar els meus dubtes davant el guardó? De fet, com a president de la, encara, superpotència mundial, Barack Obama té poder absolut sobre la vida del planeta Terra. Ell decidiria, en el cas que hi arribés la situació, d’usar l’armament nuclear dels Estats Units. Un armament, per cert, suficient per aniquilar la pràctica majoria de la vida humana, animal i vegetal del nostre planeta.

Finalment, sóc escèptic: què ha solucionat la invasió d’Iraq?, o el sidral de l’Afganistan?, o el que sembla el problema etern de l’Orient Mitjà entre àrabs, palestins i jueus? Sí, ja sé que tot això no l’ha provocat el propi Obama. Però, que jo sàpiga, tampoc no ha generat cap cas decisiu que permeti creure en l’esperança d’una pau de debò en alguna de les tres zones.

Potser per tot plegat sóc incapaç de prendre una postura única i això fa que convisquin, en mi, tants jo confrontats que esdevenen una personalitat perplexa com la que faig pública en aquests moments.