Mentre no trobo feina, ni feina ni el gat pentina que diria la dita, vaig obrint-me noves possibilitats professionals. I tot aprofitant que tinc una llicenciatura en Ciències de la Comunicació, li he vulgut treure rendiment… La situació del sector de la comunicació no és gens bona, i molt menys per un dinosaure com jo: un xic gran, casat i emmainadat, i amb necessitats salarials que superen, i de llarg, les poques ofertes que he gaudit en aquests darrers mesos.

I mentre vaig fent feinetes en negre i escric novel·les i altres escrits, he decidit preinscriure’m al futur Màster de Formació de Professorat. D’alguna cosa m’ha de servir la llicenciatura, oi?

Ah!, però és aquí on la burocràcia esdevé prou surrealista.Això m’ha passat aquest matí al Campus de Montilivi de la Universitat de Girona:

La funcionària de la UdG després d’avaluar-me visualment (què fa aquest vell aturat aquí?) ha revisat amb detall el títol original (potser la creia una falsificació, no benvolguda, no, vaig estudiar i treballar alhora per això vaig acabar més tard que els de la meva promoció).
Després, m’ha demanat les notes i l’expedient acadèmic perquè sinó, en la preinscripció m’hauran de posar la nota mínima i per tant corro el risc de ser eliminat per altra gent amb notes demostrable (benvolguda funcionària, sóc prou vell com per no guardar ni notes ni expedients acadèmics. Només tinc el títol, que era l’única cosa que ens importava als de la vella i prehistòrica generació que va accedir a la Universitat en el llunyà any del Senyor del 1988.…)
Ah!, sense aquests requisits, la funcionària repassa amb detall la meva sol·licitud. Ha estudiat Ciències de què?, branca periodista?, ui!, exclama, això gairebé no et dóna cap possibilitat d’estudiar el Màster en les peticions que vols. Si tinguéssis publicitat i relacions públiques.-.. ah!, mira, sí, si tens periodista podries fer a Tortosa el Màster de Professor de Formació Professional branca Administració  (això mateix, ara em trasllado a Tortosa… )

Però té bon cor i em dóna ànims: no sé si t’acceptaran. En tot cas, jo tramito la teva sol·licitud i ja et diran el què el proper dia 30.

Ah!, la sort de ser un aturat de llarga durada com jo és que el desànim és com la pluja: un cop llisca avall, ja no molesta. Però encara estic impactat per la conversa surrealista que he tingut al matí al Campus de Montilivi.