Avui, 9 de novembre del 2009 celebrem el XX aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, potser el símbol fonamental del que havia estat  la  Guerra Freda, i per tant, també símbol fonamental de la fi d’aquesta etapa històrica que va separar el món entre els capitalistes i occidentals, encapçalats pels Estats Units, i els comunistes i anticapitalistes, encapçalats per la desapareguda Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

El 9 de novembre del 1989, jo era un jove redactor al Diari de Girona. Aquella nit tancava la secció de succesos i vaig viure un fet històric: la caiguda del Mur de Berlín.

De fet, jo tancava la secció de succesos quan a la redacció va saltar l’alarma: no érem gaires, i un dels veterans va dir que els teletips – això, en aquella prehistòria de vint anys enrere significa el paper continu que imprima les notícies d’agències- anunciaven manifestacions al Mur de Berlín… i això, a nivell històric, significava que qualsevol cosa podia succeir: els més pessimistes creien que, finalment, la  Guerra Freda esdevindria una Guerra Calenta…

Però no. Cap guerra va esclatar. Els berlinesos van saltar el Mur i les dues parts, separades des de feia 40 anys, van retrobar-s’hi. I enmig de teletips que anaven explicant el minut a minut del que succeïa a Berlín i de les primeres reaccions arreu del món. I jo, jove redactor, anava escrivint allò que uns minuts més tard calia refer de nou perquè ja era vell…

La nit del 9 al 10 de novembre vaig sortir passada la mitjanit de la vella redacció del Diari de Girona, la del polígon de Fornells de la Selva. Havíem enllestit la edició especial de l’endemà. Havíem cobert informativament des d’aquesta zona del món els fets que canviarien, per sempre més, la Història de Berlín, d’Alemanya, de la Guerra Freda i de la resta del món.

És, d’aquesta manera, que vaig participar en un dels fets històrics que van marcar el segle XX.