En el món de final del segle XIX, les grans potències europees titllaven de “malalt d’Europa” el vell Imperi Otomà, que vivia la decadència final en la zona dels Balcans i de l’Orient Mitjà. Aquesta expressió va durar fins que el vell món del segle XIX va sucumbir en l’apocal·lipsi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Avui, a tocar la fi de la primera dècada del segle XXI, és a dir, un segle després d’usar-la, s’ha recuperat la dita de “malalt d’Europa” per qualificar l’Estat espanyol. Ho ha dit The Economist.

A Europa – i en això m’ajuda tenir família francesa- aquesta expressió és considerada molt greu. El malalt d’Europa sempre és la víctima agònica de la qual s’espera molt poc i, si s’escau, en tot cas s’espera repartir-se el botí d’influències geopolítiques que quedarà després de la mort del citat malalt. És d’aquelles expressions que la diplomàcia de les antigues grans potències europees no han oblidat, tot i que avui dia el món ja no és patrimoni de la vella i esgotada Europa.

Em queda la sospita – que hauré de confirmar o rebutjar llegint molta premsa en francès i anglès- que els grans països directors de la Unió Europa tenen més clar que nosaltres que l’Estat espanyol és un gegant amb els peus de fang.

En tot cas, només cal recordar que entre 1986 i el 2012, l‘Estat espanyol ha estat subvencionat gràcies a l’esforç dels fons estructurals de la Unió Europea.

I aquests diners s’acaban. I no hi haurà ni pròrrogues ni pagaments extres. I que si la crisi econòmica és tan greu avui, no vull ni imaginar com serà l’any vinent quan els diners de la UE comencin a reduir-se, perquè el govern espanyol va pactar que fos una disminució progressiva.

Qui sap?, del darrer malalt d’Europa, l’Imperi Otomà, en va sorgir un munt de nous Estats. Potser el nou malalt ens permetrà la independència de Catalunya…. llàstima, però, que abans haurem de passar una crisi econòmica, social i estructural que arrossegarà molta més gent de la que ens imaginem…