Avatar és el nou film del sempre megalòman director James Cameron. Però és una pel·lícula que obre una nova era en el cinema: el format 3D, les tres dimensions digitals que van més enllà d’aquelles terribles i poc atractives pel·lícules en 3D d’ara fa una vintena d’anys i que molts de nosaltres vam patir: en el meu pitjor malson cinematogràfic encara hi ha “Tauró 3D” que vaig haver de patir en el desaparegut cinema Gran Via de Girona.

He visionat Avatar en 3D. Primer de tot és un espectacle de gran qualitat. Espectacle cinematogràfic d’entreteniment, que fa passar les hores sense tenir cap sensació d’avorriment.Certament, James Cameron ha obert una nova era en el cinema amb el format 3D. Més enllà: les diverses profunditats de camp que gaudim en algunes escenes – per exemple, un passeig pel bosc dels dos protagonistes principals- són, senzillament, d’una qualitat excepcional.

És veritat que en els propers 10 anys, la tècnica avançarà fins el punt que veurem “Avatar” com una pel·lícula tècnicament obsoleta. Però n’haurà estat la pionera, i això sempre li’n donarà un espai a la història del cinema.

Per tant, si podeu, pageu els gairebé 10 euros que val visionar-la en el format 3D. Ho reconec: és massa difícil explicar la tercera dimensió i les profunditats de camp que apareixen en algunes escenes a través del text pla i sense cap altra dimensió que la vostra interpretació.  La diferència de preu la compensa poder-la observar tal com la ha dissenyat el seu creador, guionista, productor i director: James Cameron.

Ell mateix, per cert, ha desenvolupat part de la tècnica del 3D.  Una dècada d’esforços que paga la pena, certament.

Cinema d’evasió?, sí, però molt ben fet. James Cameron no és un director que aporti reflexions. De fet, “Aliens” i “Terminator” tenen unes històries ben senzilles, com el sonall d’un nadó: un ésser extraterrestre que devora humans, i un cyborg del futur que ha de matar uns humans del passat. I què dir de “Titànic”?, un vaixell que s’enfonsa i una història d’amor a l’estil de Romeu i Julieta.

És a dir, que James Cameron no coneix les profunditats dels guions ni dels personatges. Ell sap de muntar amb un ritme angoixant i espectacular. Ell sap crear atmosferes i col·locar les peces i els actors perquè tot rutlli a la gran pantalla. Però les psicologies dels personatges i els missatges de reflexió social no són el plat fort d’aquest cineasta nord-americà.Repasseu alguns dels personatges més coneguts i comprovareu que cap d’ells té els plecs i la càrrega psicològica que, per exemple, sap donar-li el gran mestre Clint Eastwood a pel·lícules com “Els Ponts de Madison“.

Per tant, la història d’ “Avatar” és tan senzilla com les altres pel·lícules comentades: en el planeta Pandora existeix un mineral que la Humanitat vol a qualsevol preu. La raça nativa haurà de lluitar per defensar la Natura i l’equilibri ecològic que lliga tot el planeta Pandora. És a dir, els bons són els que respecten la Natura i els dolents són els que la volen explotar fins a l’apocal·lípsi final.

Cap més complicació de tipus filosòfica o existencial. James Cameron domina el llenguatge de les emocions i sap guanyar-se el públic de la manera més directe: aquests són els dolents, aquests són els bons…i la història ben previsible, no fos cas que algun espectador no sabés què ha de passar en el fotograma següent…

En definitiva, Avatar és un gran espectacle cinematogràfic, una porta  d’entrada a una nova era: la del 3D digital. James Cameron ha mostrat el camí. El desenvolupament del futur, però, és una incògnita.