Feia més de dos anys que no en sabia res del fotoperiodista que avui he trobat. Amb ell havíem compartit feina un estiu, i moltes nits i molts dies de guàrdia i de trobades en un munt de llocs per obtenir una informació.

Avui dia, en Joan Castro, fotoperiodista veterà de mil i una notícies, i ell som periodistes a l’atur. Éssers d’una altra època que intentem entendre què ens ha passat: de tenir bones feines, bons contractes i bons futurs, ens trobem tots dos – i molts altres que hem repassat- a l’atur, sense possibilitat de trobar una feina en el sector del periodisme, sobrevivint en el mercat negre, amb feinetes que tenen caducitat i que no tenen cap futur ni cap possibilitat d’esdevenir feines amb contracte…

Sí, tots dos ens hem reconegut com estranys en un món, el del periodisme, que ja no és el nostre tot i que no arriba ni a dos anys que ens han fet fora d’ell. Però les normes han canviat i en la evolució, els animals que no saben adaptar-se s’han d’extingir. Potser per això, i amb el sarcasme que el caracteritzava, Joan Castro ens ha definit com a dinosaures.

Però jo he replicat que som els nous siderúrgics, igual que els dels anys 80, estem condemnats a una reconversió forçosa sense apel•lació. El destí de la majoria de nosaltres és el de canviar de sector, o acceptar feinetes que sabem que no tindran ni futur ni promoció.

I és aquesta la meva sensació: el món ha canviat de cop i molts de nosaltres ens reconeixem com a inútils, ja que ens hem especialitzat massa en el sector de la informació i ara ens toca marxar. I per experiència pròpia sé que quan busques feina fora del teu sector el primer que et recriminen és que el teu CV demostra que “només” saps fer de periodista. Però no de recepcionista, ni d’atenció al públic, ni de comercial, ni de relacions públiques…

Som una generació d’informadors víctima de moltes causes: de ser periodistes de comarques, amb el risc d’invisibilitat pels grans administradors barcelonins o madrilenys; hem estat víctimes de la nostra excessiva professionalització, pensant que el periodisme mai no moriria; hem estat víctimes d’aquesta i d’altres il•lusions, entre elles, pensar que seríem intocables; hem estat víctimes de no entendre que el món del periodisme d’avui dia només li interessa cobrir despeses i no pas la qualitat. Si un redactor pot fer fotografies, fer un tall d’àudio i gravar imatges per a la televisió…ah! i també escriure una notícia… per què has de pagar més d’un sou per tot plegat?

Més que dinosaures, som siderúrgics. Amb una diferència, ells, als anys 80, van sortir al carrer, cremant neumàtics i hostiant-se amb la policia. Nosaltres, els periodistes som massa individualistes, massa aïllats i sense cap mena de consciència de classe per saber-nos defensar. Per tant, la reconversió serà forçosa o serà voluntària.

I la resta ha estat recordar batalletes i un munt de cares, de noms i de records, tot plegat sí, de l’era dels dinosaures…