Foto J.J.-TOT GIRONA

Després de la primer lluna plena de primavera arriba la Pasqua, les dates més importants de la fe cristiana, en totes les branques: des de la catòlica fins els grupuscles situats als extrems del protestantisme clàssic. I són les més importants perquè són l’eix vertebrador de la fe: la mort i resurrecció de Jesucrist.

Deixo de banda el meu respecte pel missatge original de Jesucrist: estimeu-vos els uns als altres (tota una revolució ara fa 2.000 anys, en un món d’amos i d’esclaus i on aquell missatge va ser l’agent corrosiu del vell món pagà). De fet, crec que el cristianisme és la primera gran religió humana en la qual l’home és el centre de tot, i això va fer que les societats impulsessin valors humans. Evidentment, res no és perfecte i per tant, s’han comès les mateixes salvatjades sota el cristianisme que sota altres religions. Però si més no, en el paganisme els valors humans actuals eren ben diferents i la compassió i el respecte al diferent eren pràcticament inexistents.

Fora d’això, el que sí crec és que la religió cristiana ha entrat en decadència. Durant gairebé 2.000 anys ha funcionat bé i ha estat el gran ciment que ha sustentat tota la civilització occidental. Però avui dia, diverses raons la han fet entrar en caiguda lliure i com d’altres religions anteriors a ella, la cristiana comença a caminar pel senderi de la seva extinció. Evidentment, faran falta uns segles per veure el seu final. Però la fi ha començat i nosaltres en som els primers testimonis.

Entre les causes, en destaco aquestes:

El món ha canviat i la humanitat, sobretot la occidental, ha entrat en un nou camí en el qual els cristians no tenen resposta, fora de recòrrer a les velles ensenyances que ja no atrauen tanta gent. Per exemple, la revolució genètica, la solidaritat internacional, els problemes del canvi climàtic, la revolució social (l’homosexualisme cada vegada més acceptat i un munt d’exemples que transformen la societat), la realitat líquida en la qual tots hi vivim i en la qual hi intentem trobar un sentit vital… i així un llarg etcètera…

De fet, això són continuacions d’altres reflexions en post anteriors com aquest i aquest altre.

De fet, com totes les organitzacions que entren en decadència, la religió cristiana és un cos massa rígid que no sap adaptar-se als nous canvis. En tot cas, no passarà res. D’aquí a uns segles, una nova religió serà la majoritària, una nova civilització i una nova cultura seran les dominants en aquest racó clos en un extrem de la Mediterrània que avui dia anomenem Catalunya, i que vés a saber què serà d’aquí a 300 o 400 anys.