He vist la muntanya barcelonina de Montjuïc:  seu d’un castell militar de terrible memòria, seu de les mítiques instal·lacions dels Jocs Olímpics del 1992, i seu del cementeri marítim.

I allà, als seus peus, els carrers i les places on van arrelar-se els meus antecessors, tant els catalans com els foranis. Tots ells, també, han estat enterrats al cementir de Montjuïc.

El poeta francès (de fet, occità de Sète), Paul Valery, va escriure en el seu poemari “Cementiri Marí”:

“Entre les pins palpite, entre les tombes;

Midi le just y compose de feux

La mer, la mer, toujours recommencé!

O récompense après una pensée

Qu’un long regard sur ce calme des dieux!”

(traducció lliure i pròpia)

“Palpita entre els pins i les tombes,

Just el Migdia composa aquí els focs

El mar, la mar, sempre recomençant,

Oh, recompensa!, després d’un pensament,

La visió allargassada de la calma dels Déus!”