A través de Montserrat Tudela, @MTudela  via el canal Twitter, hem mantingut una sintètica conversa sobre la seva pregunta: la cultura de l’oblit que representa el món 2.0

I m’han quedat ganes de reflexionar-ne més enllà dels 140 caràcters que et permet Twitter. Aprofito el bloc per ampliar els meus pensaments:

El món 2.0 té una ànima pròpia polièdrica: ha democratitzat moltes relacions comunicatives, ens entrelliguem d’una manera immediata, individual i  col·lectiva alhora, i un llarg etcètera de beneficis.

Però, com qualsevol altre ànima, el 2.0 també té zones fosques perjudicials: oferim la nostra intimitat als servidors estesos per arreu del món, no coneixem del tot què fan les grans empreses amb les nostres dades, i les nostres connexions, i amb els intercanvis que pertanyen a la intimitat, i un altre llarg etcètera…

Tot lligant-t’ho amb la conversa twittera amb Montserrat  Tudela, també en destaco que una part de l’ànima del món 2.0 és fugissera, i com a tal, té l’oblit com una de les característiques principals. I per què, això?

Perquè el món 2.0, en el qual hi treballo, és un món hiperactiu, ple de novetats i on tothom busca un nínxol propi, en el qual destacar i singularitzar-se. I aquestes característiques ens obliguen a no guardar excessiva memòria, sinó al contrari, a aprendre a oblidar antigues lliçons per immediatament omplir el forat amb noves dades, noves tecnologies, nous sistemes que milloren alguna altra via de fer les coses, o senzillament , a aprendre la darrera eina lúdica….

I finalment  hi ha l’àmbit tecnològic. Moltes dels arxius amb els quals jo treballava només fa 15 anys (les mítiques disketts de 1.44Mb) ja són illegibles, i per tant, irrecuperables, per la majoria d’ordinadors actuals.  Fa pocs mesos, en una revista del sector informàtic, escrivien que en 20 anys la majoria dels documents emmagatzemats en formats com DVD, discs durs externs o els pen drive, no seran recuperables o bé per avaries de les màquines, o bé, pels canvis tecnològics.

Per donar un exemple: si un dia es deixen de fabricar tocadiscos, la gent que conserva els vinils no podrà mai recuperar la informació musical dels discos que guardin a casa.

Canvien les tecnologies, canvien els llenguatges informàtics, desapareixen els programadors, i les seves creacions, i moltes coses escrites, guardades i amb ganes de ser conservades, desapareixeran en els oceans d’oblit que són els bites esvaïts per sempre més…