Torno a Temporada Alta per gaudir, una vegada més, d’un Shakespeare. En aquest cas, “Henry V” a càrrec de la Propeller, la companyia britànica amb la qual vam revisar la tragèdia d’un altre rei anglès, “Richard III”.

Començaré pel final: més de cinc minuts d’aplaudiments i molts espectadors aixecats en homenatge a la gran interpretació dels actors, tots ells homes.  Certament, van tornar a marcar un llistó molt elevat perquè van oferir-nos Shakespeare en estat pur.

Seguiré per aquí: va agradar-me el ritme, gairebé sempre nerviós i estressant, que permetia passar d’una escena a una altra, de la guerra a les converses frívoles, dels grans homes i dels grans gestos als lladres i als seus vulgars objectius, del bàndol francès al bàndol anglès.

Recordaré això: la bona escena de comèdia a la part final, entre Enric V i la princesa Catherine. Un to distès, ple d’un registre de comèdia d’embolics sentimentals, per part de l’actor, Dugald Bruce-Lockart,  que durant gairebé dues hores dóna vida a un èpic, fred i bel·licós rei. Un bon contrast, certament.

No vaig gaudir d’això: Un dels moments claus és la mítica escena de “We a few, a happy few, a band of brothers…” crec que li va faltar èpica i passió. Continua essent insuperable la filmada pel cinema en la versió de Kenneth Brannagh

Esperaré això: la crítica cinema del gran Dani Chicano. L’ha publicada en l’edició del dia 8 i és, com sempre, encertada i lúcida.