Una jornada d’aprenentatge i de retrobaments. I una jornada a la qual s’hi afegiran d’altres de la mateixa qualitat que la primera.

Aquesta n’és la meva visió personal:

Mainada.es

Empresa de productes de puericultura. Botiga tradicional que l’any 2008 va passar a botiga on line.

L’èxit l’han trobat en:

1. tenir un mínim d’estoc (mantenen encara la botiga a Tàrrega, però ja no necessiten un gran magatzem).
2. Han seleccionat els proveïdors que entenen que el negoci 2.0 significa rapidesa i possibilitat de reduir estoc de productes. Si el proveïdor no garanteix lliurament pràcticament immediat, no pot ser-ho de Mainada.es, la qual es compromet a un màxim de 48h per la Península a excepció de casos molt especials.
3. Aplicació i absoluta dedicació al concepte SOMOLO (Social, Mòbil i Local). Per ells, això és la clau de volta del negoci 2.0

Marcelinus.cat

Antic taller tèxtil d’Olot que pràcticament desapareixia per la deslocalització a la Xina de tot el sector.  Les treballadores, dones de 40 anys i més. La meitat dels beneficis es destinen a un programa social.

Aposta pel 2.0: reconvertir els jerseis “marcelino camacho” en botiga on line, i apostant en primer lloc per l’àmbit local on eren més coneguts (Olot i comarca Garrotxa). Ara expandeixen arreu de Catalunya gràcies al 2.0

L’èxit els ha permès obrir noves apostes: prendes autoconfigurables, lligades a la llana 100×100 catalana (Pallars Jussà).

En el 2.0 es presenten com una marca local amb valors socials (dones 40 anys i +).  Gràcies a les xarxes socials, estan aconseguint bases de dades de potencials clients i treballant molt en  l’e-màrqueting. Creen comunitats on line per fidelitzar-ne les compres.

Sixtemia Mobile Studio

Creada a Banyoles. Treballen de 8 a 15h perquè aposten perquè els treballadors tinguin prou hores per descomprimir de la feina i donar el 100×100 el dia següent.

Són tecnològics: treballen per crear i desenvolupar apps per Apple (Iphone, Ipad). Són superespecialitzats en aquesta matèria.

Clients: La Marató de TV3 (edició 2011 van recollir 250.000€ via Apple- Iphone& Ipad); Zara i grup Inditex,  Pepe Jeans, Rosa Clarà…

Com els van aconseguir? Van fer de comercials de porta freda. Busquen grans empreses que no hagin entrat en els apps. Els expliquen quins beneficis i per què cal entrar (món és cada vegada més mòbil, compres són més impulsives, etc)

A mi m’han concedit les hores corresponents a Comunicació Comercial i Tècniques de Venda.

Els 14 alumnes són gent aturada d’edats diverses i d’orígens diversos (catalans, búlgars i marroquís). Espero que el curs els sigui útil, i molt més important, que tinguin sort i puguin sobreviure a la crisi que ens afecta tan durament.

Un calaix de sastre té, finalment, aquesta contradicció: manté l’interès del seu creador mentre el seu creador no necessita cap altra eina. I jo, ara, em plantejo si necessito una altra eina 2.0 en aquest món 2.0 en el qual hi estic ficat. Més enllà: potser necessito una eina 2.0 més adaptada a les necessitats laborals que em planteja el futur.

En tot cas, camí del cinquè any. Déu n’hi do per un calaix de sastre-bloc com aquest

Començaré pel final: més de cinc minuts d’aplaudiments i molts espectadors aixecats en homenatge a la gran interpretació dels actors, tots ells homes.  Certament, van tornar a marcar un llistó molt elevat perquè van oferir-nos Shakespeare en estat pur.

Seguiré per aquí: va agradar-me el ritme, gairebé sempre nerviós i estressant, que permetia passar d’una escena a una altra, de la guerra a les converses frívoles, dels grans homes i dels grans gestos als lladres i als seus vulgars objectius, del bàndol francès al bàndol anglès.

Recordaré això: la bona escena de comèdia a la part final, entre Enric V i la princesa Catherine. Un to distès, ple d’un registre de comèdia d’embolics sentimentals, per part de l’actor, Dugald Bruce-Lockart,  que durant gairebé dues hores dóna vida a un èpic, fred i bel·licós rei. Un bon contrast, certament.

No vaig gaudir d’això: Un dels moments claus és la mítica escena de “We a few, a happy few, a band of brothers…” crec que li va faltar èpica i passió. Continua essent insuperable la filmada pel cinema en la versió de Kenneth Brannagh

Esperaré això: la crítica cinema del gran Dani Chicano. L’ha publicada en l’edició del dia 8 i és, com sempre, encertada i lúcida.

La veritat és que començo el cinquè  any com a blocaire generalista, és a dir, tinc un bloc que és un calaix de sastre:  hi presento temes més o menys professionals, més o menys personals, més o menys profunds, més o menys anecdòtics.

Aquesta natura de calaix de sastre té un destí inexorable: el plantejament de quina natura i de quins esforços calen gastar per mantenir un bloc d’aquesta mena. No sóc pas el primer al qual el destí el troba: què vols fer amb el teu bloc?, ens pregunta el destí.

I més ara, en plena crisi, tot sabent que només sóc la meva marca professional, és a dir, l’espai 2.0  també és un espai del qual puc treure’n un rendiment econòmic; o si més no, l’¡espai 2.0 és un lloc gratuït per marca un perfil professional que serveixi per no perdre mai cap possibilitat de feina.

Sumant-ho tot, em trobo amb això: un calaix de sastre cada vegada més oblidat i la necessitat de marcar una nova identitat digital amb l’objectiu de continuar trobant feines i feinetes per mantenir-me viu en el difícil i escàs mercat laboral.

Tot plegat em fa obrir un temps de reflexió, que no pas d’aturada. Un bloc calaix de sastre com el meu té l’avantatge de no tenir cap mena de pressa en la publicació dels seus continguts…

A França, avui és festa. I al Regne Unit, i d’altres països anglosaxons, és The Popper Day, el dia de les Roselles en record dels soldats que van lluitar-hi a la Primera Guerra Mundial. També és el dia dels Veterans de totes les guerres que ha mantingut el Regne Unit.

I per què roselles?, és per un dels poemes més famosos escrits per un soldat-poeta anglès de la I Guerra Mundial, en el qual parla de com ells, els soldats morts, només seran acompanyats per les roselles que creixen en els camps de Flandes…

El poema comença amb “In Flandes Fields the poppies blow between the crosses…”

I m’han quedat ganes de reflexionar-ne més enllà dels 140 caràcters que et permet Twitter. Aprofito el bloc per ampliar els meus pensaments:

El món 2.0 té una ànima pròpia polièdrica: ha democratitzat moltes relacions comunicatives, ens entrelliguem d’una manera immediata, individual i  col·lectiva alhora, i un llarg etcètera de beneficis.

Però, com qualsevol altre ànima, el 2.0 també té zones fosques perjudicials: oferim la nostra intimitat als servidors estesos per arreu del món, no coneixem del tot què fan les grans empreses amb les nostres dades, i les nostres connexions, i amb els intercanvis que pertanyen a la intimitat, i un altre llarg etcètera…

Tot lligant-t’ho amb la conversa twittera amb Montserrat  Tudela, també en destaco que una part de l’ànima del món 2.0 és fugissera, i com a tal, té l’oblit com una de les característiques principals. I per què, això?

Perquè el món 2.0, en el qual hi treballo, és un món hiperactiu, ple de novetats i on tothom busca un nínxol propi, en el qual destacar i singularitzar-se. I aquestes característiques ens obliguen a no guardar excessiva memòria, sinó al contrari, a aprendre a oblidar antigues lliçons per immediatament omplir el forat amb noves dades, noves tecnologies, nous sistemes que milloren alguna altra via de fer les coses, o senzillament , a aprendre la darrera eina lúdica….

I finalment  hi ha l’àmbit tecnològic. Moltes dels arxius amb els quals jo treballava només fa 15 anys (les mítiques disketts de 1.44Mb) ja són illegibles, i per tant, irrecuperables, per la majoria d’ordinadors actuals.  Fa pocs mesos, en una revista del sector informàtic, escrivien que en 20 anys la majoria dels documents emmagatzemats en formats com DVD, discs durs externs o els pen drive, no seran recuperables o bé per avaries de les màquines, o bé, pels canvis tecnològics.

Per donar un exemple: si un dia es deixen de fabricar tocadiscos, la gent que conserva els vinils no podrà mai recuperar la informació musical dels discos que guardin a casa.

Canvien les tecnologies, canvien els llenguatges informàtics, desapareixen els programadors, i les seves creacions, i moltes coses escrites, guardades i amb ganes de ser conservades, desapareixeran en els oceans d’oblit que són els bites esvaïts per sempre més…

El meu respecte, mestre, patriota, home valent, artista excepcional…

I un munt de prostitutes han fet de guardianes carnals de la ruta, a banda i banda. I he recordat el Red Light d’Amsterdam i els seus grans finestrals.

Deixant de banda els conceptes ètics i cívcis i solidaris pels quals cal rebutjar el tràfic humà que representen les pobres prostitutes de carretera (moltes d’elles, autèntiques esclaves sexuals), el pitjor de tot és saber que no farem res per canviar aquesta situacio.

Però avui, assabentat de la mort del creador d’Apple, Steve Jobs, vull aportar aquest link on hi trobareu la traducció al català del seu mític discurs ara fa sis anys enrere. Allà hi ha el resum vital d’un home massa avançat al seu temps i mort massa aviat.