Pels periodistes i pels afectats deixo les narracions obligades dels problemes registrats: talls de llum, carreteres tallades, vehicles abandonats, els que han passat la nit de qualsevol manera a qualsevol lloc…

En el bloc, però, només vull exposar-ne un moment, un petita línia d’aquesta gran història: la cruïlla entre el carrer de la Creu i el de Balmes, al barri gironí de l’Eixample.

Un record més.

Era un dia de fort mistral, el gran vent de la Provença. El riu Rhone, que dóna vida a tota la Provença no hi és a la foto: cal situar-lo en la part posterior d’aquest cim i giravolta, per situar-nos, per la dreta de la imatge i baixa cap a la Mediterrània tot vorejant per la dreta del Mont Ventoux

Pura eternitat.

La pel·lícula narra el malefici de l’holandès errant, el qual no podrà trobar la pau fins que una dona s’enamori d’ell. I en un port de la Mediterrània, aquest holandès hi trobarà Pandora, una dona que trenca el cor de tots els seus pretendents. Un amor tràgic sorgirà entre ella i l’holandès…

James Mason i el torero Mario Cabré són els protagonistes masculins que lluiten per l’amor d’Ava Gardner. Ella, per cert, en la vida real va mantenir un idil·li amb el torero Cabré, que va ser tan escandalós que, finalment, el marit d’Ava, Frank Sinatra, va haver de volar fins a Barcelona per posar-hi ordre…

“Pandora i l’Holandès Errant” és un clàssic dels triangles amorosos. En destaquem la força que Ava Gardner sempre col·locava als seus personatges. També és cert que, per l’idil·li entre ella i Mario Cabré, aquesta pel·lícula va situar per sempre més en el mapa a Tossa de Mar…

Però a Nova York es dóna un fenomen nou: les festes discretes. Es recupera el vell plaer de la discrecció, de l’off the record, de la xerrada que quedarà únicament en la memòria dels interlocutors… sense twitters, ni fotos penjades per qualsevol xarxa, ni apunts en un bloc, ni cap rastre ni cap senyal al món 2.0, tan sols el vell plaer de saber-se en un espai no contaminat per la passió actual de publicar-ho tot, de xafardejar-ho tot, d’explicar-ho tot…

La home de Protocols és tota una revelació de les seves intencions i dels seus objectius.

Nova York, sempre capdavantera…

M’hi afegeixo, humilment, amb un homenatge personal. Un dels seus poemes va impactar-me profundament, absolutament, abismalment en llegir-lo. Jo tenia 14 anys i feia poques setmanes que el pare havia mort d’un atac al cor fulminant.

El llibre és “El Caminant i el Mur” d’en Salvador Espriu i va costar 250 pessetes (menys de 3 euros d’avui dia) i a la portada hi havia escrit aquest fragment:

“Presoner dels meus morts,

i del meu nom,

jo caminat per mi,

I em perdo, i sóc,

sense missatge, sol…”

Tot el poema és “Sentit a la Manera de Salvador Espriu”.

Aquest és el meu personal i humil homenatge al gran poeta.

Avui, el dia que complia els 93 anys d’edat, ha mort a la República de Dagestan, dins la Federació de Rússia, un vell soldat de l’exèrcit de la URSS, anomenat Abdultxakim Ismailov.

Aquest home, ara fa 65 anys, va esdevenir l’abanderat més famós de la Història: va penjar la bandera de la URSS en el Reistachg del III Reich comandat per Adolf Hitler. La bèstia feixista havia mort a mans dels soviètics.

Descansi en pau, el vell abanderat.

“Duel al Sol” és un dels westerns més clàssics amb una antològica escena final, on la passió i la mort s’entrelliguen en l’abraçada que consumeix la parella formada per Jennifer Jones (morta a finals del 2009) i el gran Gregory Peck.

Aquesta pel.lícula ho tenia tot a favor per triomfar. Primer, un productor de la talla de David O. Selznick, el gran creador d’”Allò que el vent s’endunguè”. Segon, un director com King Vidor, que va entendre com cap altre el concepte de l’espectacle del cinema.

“Duel al Sol” és un western d’amors tràgics. Dos germans enamorats de la mateixa dona. I quan ella tria, la violència esclatarà, arrossegant amb ella els dos germans, interptretats per Joseph Cotten i Gregory Peck. Un és el germà assenyat i lleial, l’altre és el germà esbojarrat i cruel. Massa contrast com per evitar la tragèdia final.

El director King Vidor sabia combinar els detalls íntims dels personatges amb les grans escenes plenes d’extres per tot arreu. I alhora, va ser un cineasta innovador que va oferir el primer duel home-dona del cinema. Perquè “Duel al Sol” és un western innovador en veure per primera vegada una dona disparar com qualsevol pistoler masculí.

“Duel al Sol” té en la mítica escena final, el petó de la mort, com la conclusió perfecte de la passió més tràgica. 62 anys després , Jennifer Jonnes i Gregory Peck tenen per aquest petó un lloc propi en la història del cinema. La resta, pura passió volcànica que esdevé tragèdia en un clàssic que no pot tenir cap altre final que aquest.

A l’edició d’enguany vull destacar-ne tres dels candidats. El primer és la xarxa social xing, nascuda com a competència davant Linkedin i que, segons el jurat dels Fiasco, no ha assolit cap dels objectius. I sabeu què?, tenen raó. Jo fa mesos que hi sóc, a la xarxa Xing, i encara no he trobat cap feina

Un altre candidat és el Google Wave. Semblava que era la invenció definitiva de la gran marca però el seu ús ni és fàcil d’aprendre ni aporta els grans beneficis que prometien en el treball on-line simultani !!

I finalment, un altre candidat: l’IPAD d’Apple. Tot i la gran presentació de Steve Jacbos a finals de gener, l’aparell és molt limitat (ni tan sols té telèfon !!) Recordo haver vist en un diari una imatge ben sarcàstica: IPAD?, i muntaven un aparell amb quatre Iphone… i és que de fet, aquest crec que és el gran fiasco 2009 !!

Els resultats? els coneixerem el dia 11 de març. Si voleu, podeu demanar les entrades i viatjar a Barcelona per gaudir del lliurament dels Fiasco Awards…

Mireu-lo: és directe, és emocional, és francòfil ( i és que Paris continua essent una icona en la mentalitat nord-americana)