frontera en llatí…
A: LIMES
28 set 2011Això és la platja d’Es Caials, a Cadaquès. Una petita joia de la geografia d’aquesta zona de Catalunya, en la qual els Pirineus s’enfonsen en el mar.
I la geologia ha deixat aquesta llengua de pedra, que divideix gairebé en dues parts simètriques aquesta petita platja d’Es Caials.
A: ACTUALITAT
10 set 2011Diada 2011: recupero un breu vídeo del Youtube. És un partit de futbol oficial entre Escòcia i Espanya. Els escocesos canten “Flowers of Scotland”, un dels seus himnes nacionals no oficials, i que és una cançó creada el 1967 i que fa referència a la victòria de l’any 1314, quan els escocesos van derrotar l’exèrcit anglès i van obtenir una independència que va durar quatre segles. La cantant és Amy McDonald,
Diada 2011: El meu fill fa la tornada de “Els Segadors”, l’himne nacional, i oficial, de Catalunya. I penso: España fue la nación de una parte de mis antepasados. Catalunya és la meva nació. I la dels meus fills. Pel (seu) futur.
Visca Catalunya Lliure!!
A: ACTUALITAT
30 ago 2011Ja som al final del mes d’agost, i tot repassant, me n’adono que només hauré escrit un parell d’entrades. Potser és l’estiu, en el qual no he fet vacances, potser és que no he trobat cap cosa interessant d’explicar, potser perquè no sé com enfocar aquest calaix de sastre que, inexorablement, esdevé un bloc generalista com el meu….
En tot cas, confirmo que mantinc viu el bloc,
A: ACTUALITAT
9 ago 2011Vivim un temps ple de turbulències econòmiques i, evidentment, també socials. La crisi econòmica comença a arrossegar realitats que semblaven sagrades i immutables: la categoria de pagador de l’actual imperi, els Estats Units d’Amèrica; la vigència de l’Estat del Benestar a l’Europa Occidental; o que tota generació anava a viure uns temps millors que la generació dels pares que l’havien precedit.
Totes aquestes creences ara tremolen, sacsejades per terratrèmols que tenen epicentres massa profunds i abismals per un comunicador com jo. No hi entenc gaire d’economia, jo.
Però una cosa és certa: els mercats són, en darrer extrem, formats per persones físiques. Els fons d’inversió són unes entitats financeres que, en darrer extrem, responen als diners que són propietat d’unes persones físiques. I els que han especulat contra les economies dels estats són, en darrer extrem, decisions de persones físiques.
I vull exposar una pregunta que des de fa dies em balla pel cap: i no serà que el sistema capitalista ha arribat, finalment, a la contradicció definitiva, la que el durà a la destrucció com a sistema? És a dir, si els mercats que ataquen les economies són tant filles del capitalisme com el món neoglobal que hem creat, no és lògic pensar que els fills estan devorant la mare??
Perquè no són, en el darrer extrem, persones físiques les que decideixen contra qui especularan, contra quina economia atacaran, com guanyaran més diners: si contra Espanya o contra Itàlia? Els mercats no són entitats incorpòries, una mena de fantasmes d’ultradimensions. No, són formats per persones físiques, amb les quals podem compartir aficions, nacions i passaports… però potser no compartim ni la seva riquesa ni el seu joc especulador amb el qual guanyen encara més i més diners… un fet, per cert, absolutament capitalista.
I acabo: no és precisament aquesta contradicció (especular significa riquesa, per tant, ells són els més capitalistes de tots, però alhora guanyen diners atacant les economies mundials, la qual cosa provoca pobresa i, finalment, provoca menys capitalisme) la que posa en perill tot el sistema neoglobal??
Tindran raó els vells comunistes (els primigenis) quan afirmaven que les bases que destruirien el capitalisme formaven part intrínseca de la seva natura ???
A: ACTUALITAT
2 ago 2011No sóc filòleg. No sóc cap especialista en etimologia. Però com a comunicador, reivindico l’ús de la paraula “tothom”. Una paraula neutre de la llengua catalana que permet parlar d’un col·lectiu independentment del sexe i dels seus membres.
I, ja que aviat entrarem en pre i campanya electoral, des del meu humil atril vull recordar als polítics catalanoparlants que no usin l’expressió “tots i totes”, sinó la paraula “tothom”. La llengua espanyola no té gènere neutre, per tant, és lògic i és ben correcte dir els dos gèneres en aquest idioma quan sigui necessària la diferenciació entre ambdós sexes…
Ara bé, aquesta distinció és innecessària en català. Tenim el gènere neutre en la paraula “tothom”, igual que en llengua anglesa tenen un altre neutre col·lectiu: everybody…
Enlloc de “bon dia a tots i totes”, parlant en català és millor dir “bon dia a tothom”.
Acabo el meu (breu i humil) alegat tot escrivint: gràcies a tothom que hagi llegit aquest post
Aquesta és la meva personal, i ràpida, visió de la jornada TEDxGirona que, per primera vegada, s’ha organitzat a la ciutat. Dels organitzadors, per cert, en faig una ressenya a la part final d’aquest escrit.
De les moltes ensenyances de cadascú dels conferenciants (aquí, la informació d’ells), n’he fet una selecció. Com a tal, és partidista, és subjectiva i, per tant, hi poso els accents allà on m’ha interessat personalment. No és cap crònica de l’event.
No seguiré l’ordre estricte en el qual durant tot el matí han donat les seves conferències, sinó que els he agrupat sota tres grans epígrafs (leitmotiv) que, segons parer meu, han emmarcat l’essència fonamental de les seves explicacions:
Jil Van Eyle: aquest holandès, promotor d’una idea solidària desenvolupada a teaming, ha explicat, amb el cor obert i amb una honestat personal que l’honora, de la malaltia crònica de la seva filla (nascuda amb hidrocefàlia i amb seqüel·les permanents i molt greus). I com, des de l’emoció, ha viatjat des d’una personalitat materialista i triomfadora cap a una nova personalitat, solidària i triomfadora gràcies a uns valors que no tenen res a veure amb els guanys de diners. Emoció des de l’experiència personal.
Núria Soler: aquesta emprenedora catalana ha exposat un altre vessant del creixement emocional. Les vies esotèriques a través de les quals podem assolir més i millor autoconeixement de nosaltres mateixos. I, com diu ella mateia, ha viscut ja tres vides en el que porta d’aquesta. Emoció des de cada etapa vital que enceta.
Antonella Brogia: aquesta experta italiana ha clausurat la primera jornada del TEDxGirona amb una vibrant aposta pel que l’emociona, el coneixement compartit, l’expansió del coneixement fins i tot en els llocs més allunyats de la nostra (sofisticada) societat occidental gràcies a la xarxa d’Internet. I com, una idea elitista i tancada com va ser TED en els seus orígens, ha passat a ser una xarxa global i gratuïtat de lligams entre els humans. Emoció des de la passió.
Franc Ponti: Aquest conferenciant català ha exposat les estratègies de la creativitat, i dels passos que ha exposat, en destaco aquests tres: Pensament Zen, és a dir, tenir temps per pensar i per reflexionar, allunyats del dia-a-dia que tanta energia (i tanta creativitat) consumeix. Dos, Alegria i Passió: sense aquests sentiments no és possible arribar a la creativitat. Tres, Treballar Col·lectivament: oblidar-nos de l’ego i de l’individualisme salvatge. La creativitat arriba quan treballem amb els, i pels, altres. Coneixement des del viatge iniciàtic.
Hugo Prados Kuklinski: Un argentí que viu a Cadaquès i que usa aquesta la identitat tan singular d’aquesta vila costanera per explicar-nos com podem ser creatius. Tres arguments que en destaco: La reinvenció, perquè sense ella no podem ser capaços d’avançar cap a nous espais. Dos, el talent tria on viure, allà on hi ha talent col·lectiu, sempre hi arriben nous talents. Tres, els emprenedors construeixen el futur. Coneixement des de les metàfores mediterrànies.
Xesco Espar: exjugador i exentrenador d’Handbol del Barça. Es presenta com el sotfware 4.8 de Xesco Espar, perquè cada etapa es reinventa. Exposa el mètode bàsic dels grans grups d’esportistes professionals per arribar a l’excel·lència suprema: arriscar (els resultats d’avui no condicionen els objectius finals), créixer i treballar en equip amb valors com compromís, generositat, humilitat, etc. Coneixement des del compromís.
Nina: L’artista catalana ha desenvolupat la primera acadèmica de formació de veu, dirigida a qualsevol professional que treballa amb aquest sentit que tantes vegades donem per suposat i amortitzat. La veu de cadascú és única i irrepetible, mostra les emocions i les emocions marquen la veu. Coneixement des de la natura artística.
Jordi Roca: Un dels tres germans cuiners de Girona que han dut al Celler de Can Roca al Paradís de la Gastronomia contemporània. Jordi n’és l’expert en les postres i ha explicat tant els valors com les avantguardes que amaguen les cuines del Celler de Can Roca. Tres germans que comparteixen una mateixa filosofia de vida i que són hereus de restauradors de la Vall de la Llèmena, la frontera occidental entre el Gironès i la Garrotxa. Coneixement des de l’alquimia gastronòmica.
Sònia Fernández-Vidal: Aquesta científica catalana ha argumentat que caldria potenciar més el coneixement científic a la nostra societat molt més que les teledeixalles que, minut rere minut, inunden els nostres televisors. Coneixen més gent a la gent dels programes del cor que al gran científic Carl Sagan, una de les cares que ha exposat en pantalla. Ha finalitzat amb la proclama que cal compartir coneixements per fer avançar la Humanitat i per evitar el perill d’una autodestrucció. El storytelling de la ciència més filosòfica.
Enric Ruiz-Geli: Un arquitecte català de pura avantguarda que gestiona els projectes des d’una concepció global. L’arquitectura, ha dit, és una òpera: una gran obra integral plena de components específics molt complexos. L’exemple del seu edifici premiat a Barcelona és pura avantguarda del seu pensament sempre al límit de qualsevol frontera. ara ja prepara un nou projecte en El Bulli de Ferran Adrià. El storytelling de l’arquitectura feta realitat.
At last, but not at last…
Una menció especial pels organitzadors: Eduard Batlle, Anna Codina, Ricard de Francisco, Albert Simó, Cristina Gòmez, el presentador Albert Brosa, i d’altres que lamento no recordar el nom.
Gràcies a tots ells. Per dur a la ciutat de Girona – massa llunyana de qualsevol centre – tant de coneixement que cadascú aprofitarà com cregui necessari. Gràcies per sacrificar tantes hores personals per una iniciativa que crea xarxes i de la qual ens n’aprofitem col·lectivament.
Gràcies, i ja esperem l’edició del proper any.
PD: en copio literalment tot a l’altre bloc.
En primer lloc, cal felicitar Catalunya Valley – Eduard Batlle i Anna Codina-, el Parc Científic i Tecnològic de Girona i l’Ajuntament de Girona per la primera temporada de les conferències Idees d’E-Futur, per haver aportat coneixement a les comarques gironines. Perquè, en definitiva, han generat una oferta de coneixement als col·lectius gironins situats en l’univers 2.0, d’emprenedoria i de les TIC.
Això serveix de valoració final de temporada d’aquestes jornades mensuals i gratuïtes i que va cloure ahir la conferència d’Antoni López, i @antoni_flores director executiu de Loops, una assessoria per empreses i per model de negocis.
L’Antoni Flores (nascut per cert a Sils, comarca de La Selva) va exposar diversos conceptes en una sintètica conferència. Dels seus arguments, en destaco els següents que, evidentment, són un recull de la meva visió personal.
1r. En la societat actual, anem desplaçant el valor dels productes (tangibles o no) del seu valor real cap al valor percebut. I això implica, de manera derivada, que els clients han de passar a ser fidels de la marca perquè llavors pagaran en base al valor percebut i no pas al valor real dels productes ofertats. Un exemple: Apple.
2n. El Model de Negoci cal retocar-lo en tot moment, perquè avui dia vivim en un món de velocitat, on tot i tothom es mou ràpidament, i on una aportació local pot expandir-se a nivell global en poc (massa poc) temps.
3r. No a la dictadura de la tecnologia. En definitiva, i lligant-ho amb un altre concepte exposat pel conferenciant, el coneixement avui dia és molt gran i està estès per arreu del món. Però tant volum de coneixement no garanteix una excel·lència del producte a ofertar o del model de negoci a executar.
4t. Temps i Tamany: Les finestres d’oportunitats són petites i passen molt ràpidament. Antoni Flores diu que una de les figures claus és la del productor, és a dir, el professional que sap aprofitar la oportunitat, muntar el sistema i l’equip per assolir-la i, finalment, activar tot plegat per desmuntar-lo un cop ha estat feta la feina o negoci.
Certament, una conferència de gran nivell.
PD: Faig una còpia a l’altre bloc
Mantinc dos blocs, una tasca que de vegades em sobrepassa
I ara copio el text que vaig fer de l’altre bloc en el personal.
Facebook és una de les xarxes socials de més èxit en aquest racó del món (deixant de banda el Brasil, la Xina i Rússia que tenen xarxes pròpies).
La normativa del Facebook prohibeix l’ús als menors de 13 anys. I sé, i conec, que un munt d’alumnes que fan 6è de primària – és a dir, entre els 11 i els 12 anys- ja tenen un perfil propi del Facebook.
Quins trucs usen? Segons m’han mostrat alguns d’aquests “il·legals”, el primer és el més necesssari: falsificar l’any i no mostrar-lo en el perfil públic. Per tant, els menors de 13 anys busquen directament un any com el 1996; i en segon lloc, només en fan públic el dia i el mes de l’aniversari. I un petit grup, ni tan sols això.
El segon gran truc pertany a l’àmbit de les fotografies. Els nois opten per fotos llunyanes – semblen adolescents de 14 o 15 anys per les postures indolents- o fotos amb ulleres de sol que els donen un caire de major edat. Una minoria, opta per un logo dels seus ídols (jugadors del Barça fonamentalment). Les noies juguen a ser majors i mostren la cara però amb pentinats que les fan passar per adolescentes. Les que tenen més cara infantil, són més súbtils: surten amb una foto d’elles amb les respectives mares. Llavors, la fotografia és ambigua i obre dubtes: el perfil és de la mare que no vol dir l’edat o l’any de naixament ?? Això fins que no es fem amics i, per les temàtiques, sabem que ens trobem davant d’un@ (pre)adolescent@
El tercer truc – temporal- és enganyar respecte al lloc d’ensenyament. Tots ells escriuen l’Institut al qual assistiran a partir del setembre. Evidentment, en tres mesos, això també serà veritat ![]()
Finalment, i això és el més cura cal tenir, és el fet que la majoria d’ells naveguen pel Facebook sense control familiar, és a dir, que els adults ni tan sols saben quines peticions d’amistat reben… crec que una cosa és el dret a la intimitat i l’altra és saber informar-los, orientar-los i guiar-los per evitar exemples reals com aquest: una bonica noia rossa de 12 anys té… 456 amics… dels quals els 95% són adults…
I no és això, companys, no és això. Com va dir el cap pensant Genís Roca, en una conferència fa uns mesos a Girona, no només els hem d’educar en la vida real, sinó també en la seva vida digital… en la qual ells ja han nascut integrats.
A: ACTUALITAT|LIMES
19 jun 2011
Passo per Cadaqués, una de les poblacions més particulars de la Costa Brava. L’aïllament geogràfic ha donat una fesonomia pròpia, igual que en altres antics municipis isolats com Portbou o Tossa de Mar.
I, de camí cap el Cap de Creus, m’hi trobo amb un antic refugi de gent del camp, abandonat, ensorrat i amb una total decadència, a l’espera que algú algun dia urbanitzi els camps també abandonats que envolten aquell refugi.
El refugi està construït per la pedra negra i afilada tan pròpia de Cadaqués i del Cap de Creus. La pissarra mediterrània.
El món perdut dels antics homes del camp, i dels pescadors, retorna fugisserament en fer la fotografia i en recordar el bell poema “Sol, i de Dol” de Josep Vicenç Foix, en ell parla de la “licorella”, la pissarra negra o vermella tant present a la geografia catalana. Com la que he vist a Cadaqués:
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts
I dic: ¿On só? ¿Per quina terra vella- Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
çD’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany
(…)
A: ACTUALITAT
14 jun 2011Tot i que no tinc la regularitat d’abans, intento mantenir certa periodicitat en aquest bloc. Avui, però, faig un sintètic post per agrair la gent d’aquest bloc fotogràfic i al qual podeu linkar des d’aquí
I què tenim en comú? Un post sobre la decadència de La Jonquera, com a zona fronterera (llegiu-lo aquí), un comentari per part d’en Gerard, i el tema fotogràfic que tant bé treballen en el bloc d’Etervisual.
Per tant, us recomano que el visiteu, el gaudiu, hi trobeu aquelles fotografies o aquelles temàtiques visuals que us inspiri alguna sensació o algun sentiment.
Perquè els que hem tingut la sort de treballar amb fotògrafs – professionals o no, fotoperiodistes o no – sabem que una imatge impacta d’una manera directe a les emocions més profundes de les persones. I arran d’una imatge, molts dels que escrivim comencem a construir els nostres relats…
"Tempora mutatur, et nos mutamur in illis"
Els Temps canvien, i amb ells, nosaltres...