He vist la crisi econòmica tot focalitzant-la en una tarda de juliol, que anys enrere es considerava el pic de la temporada turística. A la imatge, els aparcaments, l’estacional i la zona blava, de la Cala Sa Conca de Platja d’Aro

Aquesta buidor és un zoom de detall d’una crisi més global que afecta tothom i que pel sector turístic gironi ha significat perdre el 50% del negoci en aquest mes de juliol. La crisi a vista d’aparcaments pràcticament buits al pic de l’estiu… i la temporada forta acabarà pel 15 d’agost… per tant, enguany només hi haurà quinze dies bons pel sector turístic… si és que n’hi són finalment…

He vist un ball / exhibició de Capoeira a la plaça de Sant Agustí / plaça de la Independència / antiga plaça dels cinemes de Girona.

La Capoeria és un costum dels antics esclaus africans transportats al Brasil.

El que està  amb el cap tocant a terra és el meu germà, en Rodo.

He vist la gran afluència de gent a la XV Fira del Circ al Carrer de la Bisbal d’Empordà.

He passejat amunt i avall, observant els espectacles des d’un inici, o bé, des d’un moment qualsevol de l’actuació.

Una lleugera, i refrescant, tramuntana va fer encara més magnífica la passejada-escapada del dissabte.

A la fotografia, un espectacle de dissabte a la tarda a la Plaça Major de la capital baixempordanesa.

Dante Aligheri va escriure una de les obres cabdals de la literatura cristiana occidental: La Divina Comèdia.  Un viatge que combina iniciació espiritual, visió política i repàs de comptes, així com reflexions personals que traspassen els oceans del temps, ja que va ser escrita aviat farà 800 anys.

He llegit La Divina Comèdia, en la traducció feta per Josep Ma de Segarra, i he trobat una referència a Catalunya, en la tercera part que fa referència al Paradís. I diu així entre els versos 76, 77 i  78:

“I, el meu germà, si hagués això pensat,

de Catalunya, la pobresa avara,

per ofendre’l, no fóra al seu costat”

Ja ho sé: aquesta obra té més de metafísica que de guia turística plena de tòpics. Però no me n’he estat de comentar-lo :-D

He tornat després d’un llarg silenci. I recordo el poeta Joan Salvat-Papasseit quan escriu Res no és mesquí del qual en recullo un fragment:

“Res no és mesquí

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l’heu demanada.

I si l’heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja”

Escriu el poeta  J.V. Foix:

Tornarem sols per la isarda,

que no sé on duu, darrera de la duana,

coberts de pells, corbats pels incunables,

i els cossos balbs:  -no miris endarrere ! -

Llegint-ho, he tingut una intuïció de camins llunyans.

Netejo de spam cada dia el meu correu, i també el del bloc.

I observo les adreces spamístiques… i veig que totes són .ru, és a dir, de servidors de Rússia.

M’ataquen els spams russos. Com si fos la guerra freda :-D

He votat sí a la pregunta sobre la independència que avui, 25-A, ha tingut lloc a Girona, Salt, Sarrià de Ter i a la resta de municipis fins a la xifra de 211.

He votat sí pel futur que representen els meus fills.

He votat sí perquè no vull formar part de la generació que va rendir-se i que va ser assimilada a Espanya de forma definitiva.  Si més no, les consultes són un crit d’alerta:  ”encara som vius, i potser molt més vius del que us heu imaginat”.

He votat sí per tothom, pels Puigdevall de tota la vida  i pels Sànchez arribats al segle XX i pels nouvinguts arribats al segle XXI. Perquè tothom és Catalunya, o millor dit, perquè Catalunya la hem d’empentar entre tots, siguem arrelats d’avui o arrelats de segles.

En Dani Chicano i jo som amics de debò, i amb això ja en faria prou per agrair-li que des de fa gairebé tres dècades tingui la paciència de suportar-me, d’escoltar-me i, fins i tot, de voler passar estones amb mi.  :-D

I si tot plegat no fos prou digne d’elogi públic i privat, avui m’ha fet envermellir en llegir-li la seva crònica a El Punt d’avui dissabte de l’esmorzar d’escriptors, editors, periodistes i faràndula diversa de la diada de Sant Jordi a Girona:

Podeu llegir-la tota sencera seguint el link cap El Punt. El fragment pel qual li’n dono les gràcies públicament és aquest:

A fora, continuava la conversa, els cafès, els sucs i els croissantets. Vénen a la memòria converses a mig fer amb Àlex Hernández, salutacions amb Carles Sala, Maria Mercè Roca, Josep Maria Fonalleras, Carme Renedo, Gerard Bagué, el fotògraf Pep Iglesias, i també la calidesa de Rosa Gil.

Escrit ho deixo: gràcies, nano :-D

A punt d’arribar un nou Sant Jordi, en el qual retornaré a l’esmorzar d’escriptors que organitza la Generalitat a Girona. Espero retrobar-me amb gent que tinc ganes de veure, llàstima que un d’ells, l’amic i escriptor Frederic Mayol, no podrà ser-hi però és per una bona causa: serà a Barcelona signant llibres…

I mentrestant, em barallo amb la meva primera traducció, oficiosa però pagada igualment, del francès al català. Déu n’hi do, què rovellat tinc l’idioma gal

Oh-là-là   :-D

Sobre aquest bloc

"Tempora mutatur, et nos mutamur in illis"
Els Temps canvien, i amb ells, nosaltres...

Categories

Històric

En formo part…